ENTITATS CATALANES D'AMÈRICA
Les comunitats catalanes d’Amèrica han mantingut, ben viu, el fenomen de l’associacionisme, amb l’objectiu fonamental de conrear i transmetre la llengua, la cultura i la personalitat nacional catalana, lluny del país i en un context ben diferent. De mitjan segle XIX ençà, hi han estat fundades més de 350 entitats de caràcter divers: un centenar a l’Argentina, una cinquantena a Cuba, al voltant de quaranta a l’Uruguai, Xile i Mèxic, una quinzena als EUA i deu a Veneçuela, com a països més destacats. Aquest teixit associatiu, a més dels moviments polítics, ha abastat un terreny amplíssim: societats corals, teatrals, esportives, culturals, religioses, benèfico-mutualistes, professionals, festives, juvenils i, particularment, entitats de caràcter associatiu general, com centres i casals, catalans i plenament arrelats en el nou marc sòcio-cultural i identificats amb la seva gent. No havent-hi hagut després de la gran diàspora republica de 1939 cap moviment migratori català cap a Amèrica, no ha pogut produir-s’hi tampoc cap relleu generacional, motiu pel qual els catalans que hi viuen ho són ja de segona o tercera generació, la qual cosa prefigura el futur de l’associacionisme català amb problemes de continuïtat. La degana de les entitats catalanes d’Amèrica és la Societat de Beneficència dels Naturals de Catalunya, fundada a l’Havana el 1840, al capdavant d’altres entitats benèfiques i de socors mutus que, ben aviat van estendre’s per tota l’illa, a Matanzas, Càrdenas, Cienfuegos i Santiago de Cuba. Amb una finalitat idèntica, la nombrosa col·lectivitat catalana de Buenos Aires creà l’Associació Catalana de Socors Mutuals Montepio de Montserrat (1857), a la qual seguí la Mutual Catalana Germanor a Mendoza i, ja a Montevideo La Germandat (1886). A partir dels anys deu del nostre segle, la funció mutualista fou representada, a Xile, pels Auxilis Mutuals de Santiago i per la Germandat Llevantina Mutualista de Punta Arenas.
Concert en homenatge a la senyera de l’Orfeó Català de Mèxic, celebrat l’any 1920
L’element bàsic de cohesió de la col·lectivitat catalana ha estat el vincle idiomàtic, factor que ha permès que els catalans del Principat hagin pogut retrobar-se amb valencians, balears i àdhuc rossellonesos, en el si d’una mateixa entitat, tot compartint la identitat que ve de la llengua, en centres i casals comuns. La funció d’aquests ha estat no sols de caràcter lúdic, festiu o recreatiu, sinó també cultural i, en ocasions, també civil o patriòtic. El primer dels centres fou el Club Català (1877) de Buenos Aires, que deixà pas al Centre Català (1886), el qual coexistí amb el Casal Català (1908), fins a la seva fusió en l’actual Casal de Catalunya (1941). Fora de la capital argentina se’n crearen també d’altres, dels quals resten actius els de Rosario (1902), Mendoza (1908) i Córdoba (1914). A Cuba, el primer Centre Català (1881) es creà a l’Havana i, amb el pas dels anys, va prendre una orientació decididament independentista. A més del Blok Nacionalista Cathalònia (1909) de Guantànamo i de Germanor Catalana (1915) de Camagüey, la capital cubana comptà també amb altres entitats com Foment Català, Unió Catalana i Club Catalunya. Els catalans de Montevideo s’agruparen en un Centre Català (1881), del qual sorgí la Societat Catalanista Rat Penat (1886) i el primer Casal Català (1918), refundat vuit anys més tard i avui encara existent. Hi tingueren una vida efímera el Foment Català i Llar Catalana. El Centre Català (1906) de Santiago ha estat fins avui l’entitat central de la capital xilena, llevat dels anys trenta que coexistí amb un Casal Català. A Concepción (1911) i a Valparaíso (1915) els centres hi han dut una vida irregular i ja n'han desaparegut els de Punta Arenas i Antofagasta. A Mèxic, l’Orfeó Català (1906) es veié dinamitzat per l’allau d’exiliats arribats durant els anys quaranta, els quals crearen també un Centre Català (1956) a Guadalajara. Als EUA hi actuà un Centre Nacionalista Català (1920) a Nova York i després el Centre Català, i més recentment, hi han nascut el Casal Català (1983) de Miami i el Casal dels Catalans (1983) de Califòrnia i l’Associació de Catalans de l’Area de Washington (1985). Sense la llarga història de moltes de les entitats esmentades, a excepció del Centre Català (1911) d’Asunción i del de Caracas (1945), cal esmentar el Casal Català de Montréal, el Casal dels Països Catalans de Toronto, el Centre Catalanista d’Ontàrio, El Gresol de Nelson i l’Esbart Català de Vancouver, així com la Comunitat Catalana de Colòmbia, el Casal Català de Guayaquil i el de Costa Rica, entre altres. En el terreny orfeonístic, la més antiga de les societats corals és La Lira Catalana (1872) de Cienfuegos, de la qual fou quasi coetani el Coro Catalàn de Càrdenas. També a Cuba, trobem les havaneres Las Dulzuras de Euterpe (1880), El Gavilàn (1891), un Orfeó Català (1910) i un Pomell Cantaire i, a Santiago, un Orfeó Catalunya. A Montevideo, des de 1878, hi funcionaven L’Euterpe, La Campesina Catalana i La Barretina Catalana, imbuïdes del mateix esperit de Josep Anselm Clavé que animava les corals anteriors. El grup de cantaires de l’Orfeó Català donà nom, alhora, a l’entitat mexicana, prop de la qual nasqué el Quintet Jordà-Rocabruna (1907). També existeix un Orfeó Català (1907) a Santiago de Xile i han disposat de corals pròpies els catalans d’Asunción, Nova York i Caracas.
Festa celebrada al Centre Nacionalista Català de Nova York l’any 1923
A l’Argentina, l’activitat musical hi ha tingut una enorme importància, havent-hi començat amb la societat Esmeralda Cervantes (1875), la Barcinot, Catalunya Avant i Catalunya Euterpenset. La de més tradició ha estat, però, l’Orfeó Català (1911) del Casal Català de Buenos Aires, dirigit pel mestre Ernest Sunyert, que durant anys coexistí amb una altra d’homònima. A la mateixa capital argentina, es creà la Cobla Empordanesa (1919), alhora que el Foment de la Sardana, mentre que Rosario, Tucumàn i Mendoza (sota el mestratge d’Emília Icartt), disposaren dels seus propis orfeons. Juntament amb els orfeons, les seccions escèniques han estat els llocs fonamentals d’enquadrament associatiu. Tot i que la primera representació teatral en català va tenir lloc a Montevideo (1870), l’Argentina és el país que ha acollit una més llarga, variada i intensa activitat dramàtica catalana. A la seva capital van arribar-s’hi a representar obres en català, durant anys, amb caràcter quinzenal o mensual. L’autor més popular hi fou Pitarra i, més endavant, Iglésias, Rusinol i Guimerà, els preferits també per la colònia catalana de Cuba, Uruguai, Xile i Mèxic. A la força del teatre català hi contribuí l’estada a Amèrica d’actors com Teodor Bonaplatat, Enric Borràs, Jaume Capdevila o Margarida Xirgu. L’associacionisme esportiu s’inicià a Buenos Aires amb La Boira (1877), seguida de l’entitat gimnàstica Catalònia (1919) i de l’Atlètic Casal Català (1929). El més antic dels equips de futbol fou el Catalònia FC, (1905) de l’Havana. Durant els anys quaranta n’existí un altre amb aquest nom a Caracas i amb el de Catalunya a Mèxic, si bé a Santiago ja hi existia un Club d’Esports Barcelona (1924) que seria revifat pels exiliats, anys després, amb diverses seccions, com és també el Barcelona Sporting Club (1928) de Guayaquil i el Grup Atlètic Casal Català (1927) de Montevideo.
Consell directiu de la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya (1958). D’esquerra a dreta (drets) Josep Castané i Clavaguera, (?), Josep Pi i Bonet, (?), (?), Joan Alemany i Casanovas, Manel Rosich i Milà i Josep Guitart i Romeu, (asseguts) Pascual Canellas i Llorens, Ismael Bermejo i Lardies, (?), Josep Roca i Huguet, Ramon Planiol i Arcelós, Ramon Vilardebò i Aubert, Manel Capell i Balcells, i Josep Camps i Geronès
Per a les hores festives i d’esplai, els catalans de l’Havana crearen la popular Colla de Sant Muç (1882), els de Matanzas, la Colla dels Dijous! (1911) i la Colla de l’Arròs (1927). A la capital argentina, es convertí en una veritable institució la tertúlia el Soviet Català (1912) i, els anys trenta, la República Artiteca, mentre que, a Santiago de Xile, els exiliats hi crearen els grups rivals Penya Batibull (1939) i Colla del Bon Humor (1941). De llarga tradició en l’àmbit religiós són la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat (1934), de Buenos Aires, i l’Agrupació Montserratina (1953) de Montevideo, mentre que certes associacions professionals arrelaren a Mèxic, els anys quaranta, algunes d’estrictament empresarials actuen en aquell país i a Xile. Pel que fa a organitzacions juvenils, cal destacar-ne la Joventut Catalana Avant Sempre! (1914) de Montevideo i el Grup de Joventut Catalana (1952) de Buenos Aires, organitzador de l’Assemblea Independentista de la Joventut (1959). En el terreny cultural, ultra la tasca habitual dels centres i casals i el suport a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, la repressió franquista a la cultura catalana originà el naixement de l’Agrupació d’Ajut a la Cultura Catalana (1939), l’Agrupació Cultural Catalana (1941) i la Societat Catalana d’Estudis Polítics, Econòmics i Socials (1943), totes a Buenos Aires, alhora que es creava, a Santiago, l’Instituto Chileno-Catalàn de Cultura (1942), l’Asociación Cultural Uruguayo-Catalana (1959), a Montevideo, i, en diversos països, els Amics de Catalunya. Més recentment, ja amb altres criteris, s’han constituït la North American Catalan Society (1978), i l’American Institute for Catalan Studies (1980), als EUA, i, a Buenos Aires, la Institució Argentino-Catalana de Cultura (1980). (JLCR)
Diccionari dels Catalans d´Amèrica. Generalitat de Catalunya 1992.
Jordi Pujol i Soley, president de la Generalitat de Catalunya, presidint la III Trobada de Casals Catalans d’Amèrica celebrada a l’Argentina