Com a resultat de l’exili de 1939, el nombre de catalans que arribaren a Colòmbia fou molt reduït. Entre les personalitats que s’hi quedaren cal destacar els exconsellers de la Generalitat Díaz Sandino, Espanya, Calvet Mora i Siret; l’oftalmòleg Ignasi Barraquer, el metge Trias i Pujol, i el geògraf Pau Vila, que va ser professor a l’Escola Normal Superior de Bogotà i que va publicar la Nova Geografia de Colòmbia, considerat el primer llibre científic sobre el tema (1945). El govern colombià li va atorgar la més alta condecoració, la Creu de Boyacá, per la seva tasca docent i científica.

​

Comunitat Catalana de Colòmbia.

​

Entitat fundada el 1939 pels exiliats catalans de la Guerra Civil que recollí la tradició d’un anomenat Racó Català que havia funcionat durant la dècada dels anys 1925-1935. Entre el grup de fundadors figuraven Joan Solé i Pía, els germans Garganta, Pau Vila, Josep Cuatrecases, J. M. Espanya, Miquel Fornaguera, Pere Comas, Josep Calvet Mora i Antoni Trias i Pujol. El maig de 1943 es produí la primera renovació del Consell Directiu de la Comunitat Catalana de Colòmbia, presidida per Antoni Trias i Pujol.

 

La principal tasca de l’entitat fou la difusió del fet català a Colòmbia. Entre altres activitats organitzà els Jocs Florals de 1945. Publicà en diferents anys el Butlletí d’Informació Catalana, que  no  parlava  dels catalans a  América  ni  a Colòmbia,  sinó que era un resum de noticies que passaven  a  Catalunya  publicades  en  diferents  diaris.  També  es  feren  diferents  homenatges  a  fets  històrics, i aparegueren publicades diferents biografies de personatges històrics relacionats amb la historia de Catalunya. Va aparèixer de  desembre  de  1959  a  maig-abril  de  1966.  Entre  les  noticies  que publicà cal destacar-ne una de febrer de 1960 relacionada amb la revista Time, de Nova York, on havia  aparegut  en  un  dels seus articles una  menció al «dialecte català» en l’edició del 8 de febrer de 1960. Gràcies a les gestions del butlletí català de Colòmbia, la publicació nord-americana va rectificar dient,  referint-se  a  la  nostra  pàtria:  «Estem  completament  familiaritzats  amb  la  seva  gloriosa  historia  i ens dol particularment aquest descuit, que fou completament inadvertit, però, no per això, menys lamentable.»

 

La Comunitat Catalana de Colòmbia obrí diferents seus per diferents localitats d’aquell país. El setembre de 1942 a Barranquilla es constituí la Delegació de la Comunitat Catalana Assemblea General d’Associats, adherida al Consell Nacional de Catalunya. A part d’aquestes entitats, a Colòmbia en funcionaren d´altres. A Barranquilla el març de 1942 l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, presidida pel doctor Soler i Pía, va publicar la memòria de les activitats corresponents a l’any de la seva fundació. A la capital colombiana l’octubre de 1942 es va constituir la Mútua de Comunitat Catalana de Colòmbia. Els seus fundadors foren Felip Morales, Enric Sedó, Jaume Torres, Narcís Comes i Josep Maria Villarrubia. El doctor A. Tries i Pujol en fou el president, i Josep M. Espanya, el vicepresident. Va obrir delegacions a Bogotà, Barranquilla, Cali i Cartagena.

​

Vida catalana a Colòmbia. 

​

La pre­sència de personatges catalans en els territoris de l’actual estat de Colòmbia, antigament Reial Audiència (1599) i Virregnat de Nova Granada (1717), constitueix un fet documen­tat a partir del segle XVII. S’hi destacà aviat la tasca de redempció dels esclaus negres afri­cans empresa per Pere Claver, eclesiàstic canonitzat l’any 1888 i actualment patró de Colòmbia, que s’hagué d’enfrontar a les auto­ritats polítiques i eclesiàstiques pel compromís en la defensa dels esclaus. Durant aquesta mateixa època, Baltasar Mas i Burguès, pro­vincial dels jesuïtes, fundà la Universidad Javeriana (1623). Un xic més tard, Rafael Capsir i Sanz ocupà el càrrec de governador de la ciutat de Cartagena (1679). Arran de la des­trucció d’aquest port per la marina britànica (1741), Ignasi Sala i Garrigó n’ordenà i dirigí la reconstrucció. El grau jeràrquicament més alt de la demarcació política fou ocupat per José Ezpeleta i Galdeano, virrei des de 1789, que entre altres iniciatives promogué l’edició del primer diari colonial de la zona; més tard, Benet Pérez-Brito i Valdelomar també fou nomenat per al mateix càrrec, que mai no arribà a ocupar a causa de les lluites emanci­padores. Tanmateix, la presència catalana desbordà l’àmbit de la política i també es comprometé en els camps de la medicina (Llorenç Vergés i Prat i Gual) i de la cultura (Mateu Folc, Josep Pagès i J. Ignasi Valls); en aquest àmbit Antoni Julià i Pagès contri­buí al coneixement geogràfic del territori. Da­vant el procés d’independència política de les futures terres colombianes, fou important el precedent de «Los comuneros», en què parti­cipà Josep Medart i Bonafont, ja anunciant el conflicte. La societat colonial es dividí en dues parts: del sector independentista, a més de Salvador Domènech, Ramon de Holas i Pau Asor, cal destacar l’actuació de Josep Sardà, que lluità amb Simón Bolívar i ocupà càrrecs polítics importants en els inicis de la vida nacional, en l‘època que J. Maria Lleras ocu­pava l’alcaldia de Bogotà (1833). Dos perso­natges que participaren en les batalles de la independència, un a cada bàndol, establiren nissagues que resultaren reveladores en la vida cultural i política de la Colòmbia inde­pendent. El militar emancipador J. Maria Moledo fou l’avi de Rafael Núnez i Moledo, president de la república en dos mandats durant la segona meitat del segle XIX i princi­pal promotor de la Constitució nacional (1886), caracteritzada per una llarga vida en un continent habitualment inestable i turbu­lent políticament, econòmica i social. El capità de marina de les tropes reialistes Carles Fe­rrer i Xiqués inicià un llinatge de polítics, advocats i militars del qual cal destacar Jorge Isaacs, polític i escriptor, autor de Maria (1867), l'obra més representativa de la no­vel·la romàntica llatinoamericana. Cal recordar l’íntima relació d’Antoni Rubió i Lluch amb un grup d’humanistes colombians: Miguel Antonio Caro, José M. Ribas Grood i Gómez Restrepo. A començament del segle XX la prefectura apostòlica del Caquetà, confiada a la província caputxina de Catalunya, marcà una fita en l’àmbit religiós, antropològic i cultural, amb aportacions decisives al conei­xement i la defensa de les realitats indígenes colombianes; entre una quantitat important de missioners, a més dels bisbes Miquel Moncunill, Pere Grau, i Plàcid Crous, es desta­quen Fidel de Montclar i especialment Mar­cel·lí de Castellví, fundador del CILEAC. En un camp totalment diferent, el de l’economia i el comerç, paral·lelament arribà a Colòmbia Josep Carulla i Vidal, iniciador d’una altra nissaga representativa, que comandà una xar­xa de supermercats estesa per tot el país. Durant el primer terç de segle, Colòmbia fou una etapa en la formació del geògraf Pau Vila i Dinarès, autor de la Geografia de Colòmbia (també de la de Veneçuela) i del seu fill Marc-Aureli Vila; també són dignes d’esment els primers contactes que determinaren futu­res estades més prolongades com en el cas de Ramon Fornaguera i Ramon, introductor de noves tècniques pedagògiques amb el Gimnasio Modemo i estudiós dels catalans de Colombià; el pintor Alexandre Obregón, i Ramon Vinyes i Cluet, que més tard promo­gué les tertúlies literàries a què estigué vincu­lat el futur premi Nobel Gabriel García Marquez, altrament ben relacionat amb Catalunya a causa d’una llarga estada durant la dècada 1960-1970. L’exili portà el flux qualitativament més nombrós de catalans a la majoria dels estats llatinoamericans, i Colòm­bia no en va ser una excepció. Així, hi arriba­ren personalitats destacades de la societat catalana com els consellers de la Generalitat Calvet i Móra, Díaz Sandino, Espanya i Sirat, i el pintor Mallol i Casanovas. El camp de la medicina rebé un impuls destacable amb la incorporació a la vida colombiana de l’urò­leg Pere Restrepo i Domènech, Carles Pol i Aleu, fundador de l’Institut Bioquímic, l’of­talmòleg J. Ignasi Barraquer, fundador de l’Institut Oftalmològic de les Amèriques i au­tor de nombroses tècniques quirúrgiques, el cirurgià Antoni Trias i Pujol,amb el seu fill Miquel Trias i Fargas, animador actiu de la Comunitat Catalana de Colòmbia, institució que contribuí a la promoció de Catalunya, organitzà els Jocs Florals de l’any 1945 i a més publicà diverses revistes com el Butlletí d´Informació Catalana. Un dels altres mem­bres actius en la promoció d’activitats catala­nes fou Solé i Pla, botànic, un camp científic en què també ha estat ben reconeguda l’obra de J. Cuatrecasas i Arumí i Miquel de Garganta, autors de treballs que contribuïren a la investigació, el coneixement i la difusió del medi natural colombià. En disciplines diverses del món acadèmic universitari i de producció intel·lectual se situen Joan de Garganta i Fà­brega, Josep M. Capdevila i Balanzó i Josep de Recasens; en una etapa posterior cal si­tuar Georgina Ballera i Josep Oriol Tey i Pando. En el món de la política activa colom­biana, Jòsep M. Restrepo i Domènech, engin­yer, fou diputat pel Partit Liberal, i Zulueta i Àngel ministre d'Educació i d’Afers Interna­cionals en la dècada 1940-1950. També Ra­mon Trias i Fargas passà a Colòmbia una etapa de la seva formació professional i políti­ca. L’evolució de la societat colombiana, ple­na de grans contradiccions econòmiques i so­cials, determinà la participació activa amb els sectors més castigats per les successives cri­sis, de Bonjorn i Sales i Aldomà i Bonjoch. Cal referirir-se també a Anna Ma. Busquets i Nel·lo, vinculada al diari El Espectador, prota­gonista en la problemàtica del tràfic interna­cional d’estupefaents. Tota la densa i variada activitat dels catalans a Colòmbia motivà l’in­terès d’investigadors i traductors de la litera­tura catalana com Nicolàs Bayona Posada i José Vargas Tamayo.

​

Diccionari dels Catalans d'America. Generalitat de Catalunya 1992.

Catalunya al món. Generalitat de Catalunya 2008.